Cànon (música)

Un cànon és una composició polifònica que utilitza una tècnica contrapuntística consistent a fer que les diferents veus o parts que van entrant successivament, interpretin la mateixa melodia que la primera veu que ha iniciat la composició o, en alguns tipus més complexos de cànons, una modificació d'aquesta melodia. D'aquesta manera, les diferents parts que integren aquesta polifonia interpreten la mateixa melodia, però començant en moments diferents.

Frère Jacques, un cànon tradicional francès, molt conegut arreu. Els asteriscs marquen en quins punts de la primera veu han de començar les altres

Si bé una part notable dels cànons consideren que la mateixa melodia sona de manera invariable en totes les veus, en diferents moments de la història de la música occidental s'han utilitzat tècniques diverses perquè les veus que començaven successivament interpretessin variants de la melodia principal.

Aquestes variants són, bàsicament, de tres tipus:

Cànons en què les diferents veus interpreten la mateixa melodia a altures diferents. Segons l'interval que es formi entre la primera nota en la melodia principal i aquesta nota inicial en les rèpliques es parla de "cànon a la 2a", "cànon a la 3a", etc.
Cànons en què les diferents veus interpreten la mateixa melodia en valors diferents. En essència, es tracta de cànons en què la rèplica o les rèpliques són en valors més llargs ("cànon per augmentació") o més curts ("cànon per disminució"). Aquestes augmentacions o disminucions poden ser de factor 2 o 3, en funció del sistema mètric binari o ternari que adopti la composició.
Cànons en què la melodia és alterada per algun eix de simetria. En essència, es tracta de "cànons per inversió" si s'altera el sentit ascendent o descendent de cada un dels intervals que configuren la melodia principal; i es tracta de "cànons per retrogradació" si la rèplica interpreta la melodia principal des del final fins al començament: aquest tipus es dona més habitualment.

Durant el Trecento (segle XIV), a Itàlia, la caça era un cànon vocal molt estès.^[1]

El període en què es va utilitzar més el cànon com a tècnica compositiva en la música occidental coincideix amb l'època de màxima esplendor del contrapunt, entre els segles xv i xvii. En aquest període i fins al segle xviii, van estar molt de moda els anomenats cànons enigmàtics, en els quals el compositor només mostrava la melodia principal i no donava pistes (i si les donava ho feia de manera enigmàtica, amb endevinalles i altres tècniques) sobre com entraven les altres veus: en quin punt ho feien, si a l'uníson o no, si per retrogradació, inversió, augmentació, disminució, etc.